233 gràcies!

La precandidatura d’Unió Republicana formada per Roser Cavaller i Carles Bonet, precandidats respectivament a la Secretaria General i la Presidència d’ERC, hem presentat un escrit dirigit al Sr. Carles Mundó, president de la Sindicatura Electoral del 26è Congrés d’ERC, on li hem fet avinent que disposàvem fefaentment de 233 avals, una xifra però que no arriba als 376 requerits, per la qual cosa retiràvem la nostra candidatura.

També volem fer notar que hem aconseguit més del 3% d’avals, tot i que acatem la normativa interna del 5% aprovada pel Consell Nacional. Això és una incoherència del partit, doncs en altres àmbits, singularment al País Valencià, denunciem repetidament el 5% com a antidemocràtic i proposem el 3%, mentre que en els processos interns exigim el 5%.

Dit això, i com que no sembla que pugui produir-se cap fet imprevist, felicitem el company Oriol Junqueras, ja que a hores d’ara tot condueix a pensar que ha obtingut el avals necessaris.

Voldríem en aquest comunicat a donar les gràcies a tothom que ens ha avalat, i a tota la gent d’aquí i d’allà que ens ha ajudat a aconseguir-los, tasca feixuga i difícil, donat els nostres mitjans (no teníem les llistes oficials), i sobretot atesa la desmoralització general que advertim en tota la militància.

Podeu descarregar-vos el comunicat d’avui (PDF)

Reflexions al voltant de la recollida d’avals

Des de la candidatura d’Unió Republicana, volem fer unes reflexions sobre com s’està duent el procés de recollida d’avals, tot subratllant que no és gens equitatiu entre les dues candidatures que ens volem presentar.

Com a detall, cal assenyalar que només sabem el nombre d’avals necessaris des del divendres 8 de juliol, data en que es comunica formalment: 376 avals. També cal fer esment que un militant només pot avalar una candidatura, afectant el secret de vot. Aquests, entre d’altres, son uns factors que resta qualitat democràtica a un procés tan important com aquest.

Hem volgut recollir els aspectes que rebaixen la qualitat democràtica en el procés de presentació de candidatures en aquest comunicat:

comunicat respecte de la recollida d’avals (PDF)

El canvi que ens cal

Ahir a la Casa Orlandai de Barcelona presentàvem la candidatura d’Unió Republicana als militants. I ho hem volgut fer d’una manera oberta i participativa de manera que tothom va poder explicar les seves experiències, així com fer-nos preguntes sobre el nostre programa i com pensem dur a terme els objectius de canvi i regeneració dins d’ERC.

Ha estat un debat enriquidor, hem exposat idees i propostes, i les hem contrastat amb la situació dels últims anys. Aquesta mena de debat és el que volem dins d’ERC, a cada poble i a cada districte, als locals del partit. Així és com creiem que s’ha de construir la nova etapa d’ERC i que ha de ser la base per al proper Congrés.

Hem mostrat, també, el nostre desacord amb com la direcció actual està conduint el 26è Congrés Nacional. En ple estiu, sense entrar en el debat d’idees, muntant una candidatura oficial i oficialista centrada només en el debat sobre les persones. Eludint la transformació interior que necessita el partit, ja que els que n’haurien de ser impulsors resulten ser continuistes que retindran els seus càrrecs.

I hem consensuat uns eixos d’actuació troncals, amb objectius que, un cop assolits, acompliran el nostre mandat:

* Realitzar una auditoria electoral professional, per conèixer les causes reals de la davallada electoral i poder corregir-les.

* Tornar a sumar. Recuperarem els 4.000 militants perduts i tornarem a enlairar el cor i la il·lusió del partit sencer.

* Organitzar una Conferència Nacional, amb la participació activa de tota la militància i obrint-la a simpatitzants, amics i electors, que defineixi estratègia, respostes i accions per afrontar la doble crisi econòmica i política.

* Inaugurar un canvi substancial en la cultura i l’organització interna i complir el compromís fet durant el Congrés de 2008, de convocar un congrés per a la reforma dels Estatuts.

Amb aquests eixos ens presentem a la militància i ho fem des de la base, amb esperit constructiu i amb l’empenta que el moment requereix.

 Us podeu descarregar el programa complet (PDF)

Ens plau convidar-te:

 

 

 

 

 

 

 

Presentació de la candidatura: dilluns 11 de juliol, 19.00h a la Casa Orlandai (Barcelona, c/ Jaume Piquet, 23 davant FGC Sarrià)

9J: perquè li diuen democràcia i no ho és

Avui dissabte la Roser Cavaller i jo, Carles Bonet, respectivament candidats a Secretària General i President d’ERC, assistirem a la manifestació  “Pel nostre futur: independència“, en commemoració del primer aniversari de la manifestació del 10 de juliol passat en rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.

 

Son moltes les raons que justifiquen el nostre dret a decidir, és a dir, el dret a l’autodeterminació de Catalunya. Darrerament sembla que s’hi destaquen més les d’índole econòmica. Però voldríem també assenyalar una raó d’elemental democràcia: Mentre la democràcia espanyola no consideri absolutament indestriable de la seva essència, la plurinacionalitat, la pluriculturalitat i el plurilingüisme, en igualtat de condicions, de l’Estat espanyol, no serà mai una democràcia autèntica per als catalans, i precisament per democràcia, tenim tot el dret a separar-nos-en.

26è Congrés, estranya qualitat democràtica

“Sense debat, la militància acaba fent d’espectador, a qui només se li demana que aplaudeixi”

Roser Cavaller. Segons el Reglament del Congrés per poder presentar candidatura a la Presidència o a la Secretaria General, s’haurà de presentar un aval corresponent al 5% de la militància. Fins avui la Sindicatura Electoral no ha comunicat a la candidatura d’Unió Republicana quants avals es necessiten. Abans d’ahir encara no ho sabien. Com que el termini de recollida de les signatures va començar quan es va aprovar el Reglament el 18 de juny, hem passat tres setmanes sense saber el nombre d’avals que són necessaris. Com és possible que no es digui a les candidatures el nombre mínim d’avals que han de presentar, fins poc més d’una setmana abans que s’acabi el termini? O és que una altra candidatura ja ho sabia?

Es tracta d’un exemple més de funcionament poc democràtic del partit. Aquest procés electoral no és gens equitatiu. En lloc de facilitar les coses als aspirants sense excepció, de garantir joc net i igualtat d’oportunitats, en lloc de permetre que hi hagi debat i confrontació d’idees, tot són pals a les rodes. Som un partit republicà, però pels procediments ningú ho diria.

És lògic que es demanin avals per presentar una candidatura, per tal d’evitar candidats excèntrics o piròmans, però el que ja és abusiu és no permetre que els militants signin més d’una candidatura. En el punt del procés en què ens trobem, s’ha de pensar que no tothom té clar la candidatura que acabarà votant. S’ha de veure com va la campanya i què defensa cadascú. Per tant, demanar d’entrada a la militància que es posicioni per una sola de les candidatures, té una intenció clarament antidemocràtica.

A més, pel que fa a les persones candidates a conseller o consellera nacional, el mateix Reglament estableix, contra la pràctica habitual, que la militància només pot avalar fins a 2 candidatures, quan es poden votar 20 candidats. Aquests requisits d’avals exclusius són de molt dubtosa qualitat democràtica. Sembla que hi ha interès en dificultar que segons qui surti escollit. “Unitat” deu voler dir candidatura única a la Presidència, a la Secretaria General i al Consell Nacional.

Un altre exemple de falta de respecte a la militància és el calendari d’aquest procés electoral, al mig de l’estiu, amb una campanya electoral que començarà el 18 d’agost. Això, si la candidatura d’Unió Republicana aconsegueix els avals suficients, que amb aquestes condicions no li serà gens fàcil. Si no hi arriba, ja no caldrà fer campanya. Segurament és el que vol l’actual direcció, per defugir responsabilitats.

Sense debat, la militància acaba fent d’espectador, a qui només se li demana que aplaudeixi. I això és especialment greu en el moment actual, amb una militància encara en estat de xoc per tot el que ha passat des del congrés de 2008. L’encara secretari general, Joan Ridao, té tota la raó quan diu que “hi ha qui vol convertir el partit en una botiga de betes i fils, amb una parròquia fidel”. Reservant a la militància un mer paper d’assentiment i ratificació, certament no aconseguirem mai fer d’Esquerra Republicana un partit gran.

Unió republicana!

Carles Bonet i Roser Cavaller han fet presentació de la seva candidatura conjunta avui al Fossar de les Moreres de Barcelona. El candidat a president, amb la candidata a secretària general, han manifestat que es presenten “per a que al proper Congrés Nacional d’ERC hi hagi debat d’idees”.

Per a Bonet, el que més necessita ERC és debat “entre tota la militància”, ja que “s’ha de debatre si ERC es comporta com un partit republicà i d’esquerra, o tan sols un moviment independentista. S’ha de debatre si anem a buscar aquell elector que té com a única prioritat la independència o si ERC pot recuperar la confiança del seu elector natural: socialdemòcrata, d’esperit republicà, no dogmàtic, d’un catalanisme alternatiu a CiU, i independent de Madrid. Del federalista a l’independentista, i del centre cap a l’esquerra.”

Bonet i Cavaller han presentat la seva candidatura, que anomenen d’Unió Republicana. Unió perquè desitgen “recuperar els 4.000 militants que ERC ha perdut en els darrers tres anys”, i Republicana perquè “cal que tota la militància pugui debatre internament amb llibertat i en condicions d’igualtat”.

El candidat a la presidència d’ERC ha volgut deixar clar que aquest Congrés d’ERC està “gestionat des d’una direcció dimitida” que “promociona un dels candidats amb tota la infrastructura del partit”, però que ell es presenta “unint als militants un a un des de la base en un projecte obert on hi cap tothom”. Tot seguit ha denunciat que “el Congrés està pensat i convocat per evitar el debat”, ja que “es convoca a l’estiu, amb la militància esgotada, amb una candidatura oficial empesa per un President que no dimiteix quan perd les eleccions i feta a esquenes del seu Secretari General”.

Bonet ha proposat, a més, una campanya per guanyar i recuperar militants que estigui dissenyada per aquells que hagin dedicat més de 25 anys al partit.

Per acabar, els candidats han assenyalat que “no es tracta de competir pel rècord guinness del número de vegades que es diu la paraula ‘independència’ per minut”, sinó que “la independència de Catalunya requereix seriositat, preparació i responsabilitat, a més de preocupació i respostes pels problemes quotidians de la gent d’aquest país”.

Indignats davant de la impunitat

Una de les causes principals de l’arrelament del moviment dels indignats entre la gent, és la impunitat.

 

La gent veu que perd la feina, que li rebaixen el sou, que el seu pis ja no val el que consta a la hipoteca malgrat que cada mes hi ha de fer front, que li allarguen les llistes d’espera per a les intervencions, que tanquen ambulatoris, que els ajuts de la llei de dependència mai no arribaran, que es redueixen mestres i professors, …

Però la gent s’indigna de debò quan veu que sembla que no hi hagi ningú responsable: ni els grans organismes financers internacionals (Banc Mundial, Fons Monetari, …), ni els Bancs Centrals del països, ni els bancs, ni les caixes que s’han hagut de rescatar. Tampoc els governs que han contribuït a la crisis, ni els polítics de tota mena.

I s’indigna encara més més quan veu que els grans financers i els alts executius responsables de l’inici de la crisi, tornen estar al capdavant de les entitats que n’han estat protagonistes.

A la crisi del 29 es va concloure que calia separar un banc de dipòsits d’un banc d’inversió. Però al llarg dels anys hi ha hagut una pressió sostinguda que ha anat esborrant aquesta distinció, i tots els bancs i les caixes han acabat també especulant, fins i tot les entitats més “serioses”. I ho han fet amb productes “derivats”, que no solament no entenia el director de la sucursal bancària, sinó tampoc els seus superiors.

Tanta desregulació i pressió dels diferents ‘lobbys’ ha comportat que la política, i per tant els polítics, ha deixat de tenir el control de l’economia. Els polítics no manen, manen els “mercats”, eufemisme per a referir-se una casta de uns quants milers (o potser només centenars) de personalitats financeres que tenen una immensa influència en el comportament de les borses. I aquesta gent també controla les agències de ràting, agències a les quals tampoc se’ls ha demanat responsabilitats, quan han qualificat productes amb la màxima nota, quan després s’ha vist que eren pura escombraria. I no només això, sinó que aquestes agències continuen -frívolament- qualificant països i enfonsant el seu deute. Les agències apunten, i els grans especuladors, disparen.

Què caldria fer? Doncs una Llei de Responsabilitats, i a cada país. Aquí també hauria d’aplicar-se el principi de “pensar en global i actuar en local”. Com és que s’han arruïnat algunes caixes catalanes significatives, i els seus responsables no se’ls hagi passat comptes? Com és que el Governador del Banc d’Espanya, per exemple, ha permès aquest ensorrament massiu? A Islàndia s’ha processat al primer ministre, Geir H. Haarde, sota l’acusació d’haver violat la llei de responsabilitat dels ministres. Tantes lleis que es fan i no n’hi cap de responsabilitats dels ministres o dels directius del Banc d’Espanya? Cal acabar amb la impunitat.

L’elector d’ERC a l’enquesta del CEO

Segons la darrera enquesta del CEO, el 37,5% dels electors d’ERC ( és a dir, les persones que ens votàren el 28-N) creuen que el principal problema de Catalunya és l’atur. En segon lloc ve el funcionament de l’economia (15,5 %), seguit del sistema de finançament (9,2 %), el Nou Estatut-Autogovern (el 7,4%) i la insatisfacció amb els polítics (4,5%).

Si mirem el desig d’independència, un 75,6% creu que Catalunya ha de ser un estat independent, un 18% un estat federat a Espanya, i un 5’8% sols una comunitat autònoma. I respecte a un referèndum d’independència el 96% votaria que sí.

Si atenem la seva adscripció ideològica del nostre elector del 28-N, el 71,3% és declara d’esquerres i el 20’4% de centre-esquerra.

La conclusió és clara: El nostre independentisme ha de ser de rostre social i implicat en els problemes de la gent. Un independentisme inscrit en la realitat i al dia a dia, i no situat als núvols fent volades de colom. Només així el consolidarem, aquesta és la nostra responsabilitat.

Diferències entre el 28N i el 22M: guanya la base territorial.

A ERC tenim tendència a moure’ns massa per l’emoció. Així tothom ha considerat que en aquestes eleccions municipals el partit ha tingut un desastre del mateix calibre que el de les passades eleccions al Parlament. Però això, tot i no ser uns bons resultats, no és veritat.

A les eleccions del Parlament de Catalunya de novembre passat ERC va treure 219.173 vots i el  7% del vot vàlid. Resultats molt inferiors al 2006 i al 2003, però també força pitjors que al 1999 ( 271.173  vots i el 8,67% dels vots vàlids ) i al 1995 (305.867 i el 9,49% dels vots vàlids). I sols una mica superiors als de 1992 (210.366 i el 7,96% dels vots vàlids).  A nivell d’eleccions nacionals hem reculat als anys 90.

Però en aquestes eleccions municipals això no ha estat així. ERC ha tret en aquests eleccions 257.508 vots, el  8.98% del vot vàlid i 1384 regidors.  És cert que hem baixat respecte al 2007 (334.928,11.67% i 1581 regidors) i al 2003 (414.549,12,77% i 1.279 regidors). Però els nostres resultats són molt superiors als del 1999 (224.955, 7,71% i 677 regidors). Així que a nivell municipal estem millor que al 1999, i som, de carrer la tercera força.

Què ha passat perquè en aquestes eleccions municipals hàgim quedat amb igual sensació de desastre que a les del Parlament? Doncs que la desmoralització soferta en el Parlament ha provocat la lectura excessivament negativa dels resultats municipals. És cert que ERC ha perdut la representació en moltes ciutats importants: Lleida, Girona,Tarragona, Reus i moltes de l’Àrea Metropolitana. Ara bé, la condició del 5% necessari en aquestes eleccions predisposa a creure que hi ha hagut una ensorrada com la del Parlament. I no ha estat així. ERC ha perdut un 23% de quota, i només un 12 % de regidors i alcaldes, mantenint-nos com la tercera força de Catalunya, a molta distància de la quarta. En canvi, a les eleccions del Parlament vam perdre més del 50% de quota i més de la meitat dels diputats. Els nostres representants al territori, militants, candidats, regidors i alcaldes, han superat la dinàmica negativa nacional i han representat ERC amb molta més fidelitat.

Això demostra una cosa: que ERC té un bon arrelament en el territori i que els seus alcaldes i regidors governen o fan bona oposició. Cal recordar que el nostre partit neix en unes eleccions municipals i el nostre municipalisme és profund i històric. Per tant, es fa necessari que en aquesta nova etapa que ara encetem els alcaldes i regidors tinguin molt mes pes específic en, la projecció pública, en el debat intern i a l’hora de prendre decisions de país.