Indignats davant de la impunitat

Una de les causes principals de l’arrelament del moviment dels indignats entre la gent, és la impunitat.

 

La gent veu que perd la feina, que li rebaixen el sou, que el seu pis ja no val el que consta a la hipoteca malgrat que cada mes hi ha de fer front, que li allarguen les llistes d’espera per a les intervencions, que tanquen ambulatoris, que els ajuts de la llei de dependència mai no arribaran, que es redueixen mestres i professors, …

Però la gent s’indigna de debò quan veu que sembla que no hi hagi ningú responsable: ni els grans organismes financers internacionals (Banc Mundial, Fons Monetari, …), ni els Bancs Centrals del països, ni els bancs, ni les caixes que s’han hagut de rescatar. Tampoc els governs que han contribuït a la crisis, ni els polítics de tota mena.

I s’indigna encara més més quan veu que els grans financers i els alts executius responsables de l’inici de la crisi, tornen estar al capdavant de les entitats que n’han estat protagonistes.

A la crisi del 29 es va concloure que calia separar un banc de dipòsits d’un banc d’inversió. Però al llarg dels anys hi ha hagut una pressió sostinguda que ha anat esborrant aquesta distinció, i tots els bancs i les caixes han acabat també especulant, fins i tot les entitats més “serioses”. I ho han fet amb productes “derivats”, que no solament no entenia el director de la sucursal bancària, sinó tampoc els seus superiors.

Tanta desregulació i pressió dels diferents ‘lobbys’ ha comportat que la política, i per tant els polítics, ha deixat de tenir el control de l’economia. Els polítics no manen, manen els “mercats”, eufemisme per a referir-se una casta de uns quants milers (o potser només centenars) de personalitats financeres que tenen una immensa influència en el comportament de les borses. I aquesta gent també controla les agències de ràting, agències a les quals tampoc se’ls ha demanat responsabilitats, quan han qualificat productes amb la màxima nota, quan després s’ha vist que eren pura escombraria. I no només això, sinó que aquestes agències continuen -frívolament- qualificant països i enfonsant el seu deute. Les agències apunten, i els grans especuladors, disparen.

Què caldria fer? Doncs una Llei de Responsabilitats, i a cada país. Aquí també hauria d’aplicar-se el principi de “pensar en global i actuar en local”. Com és que s’han arruïnat algunes caixes catalanes significatives, i els seus responsables no se’ls hagi passat comptes? Com és que el Governador del Banc d’Espanya, per exemple, ha permès aquest ensorrament massiu? A Islàndia s’ha processat al primer ministre, Geir H. Haarde, sota l’acusació d’haver violat la llei de responsabilitat dels ministres. Tantes lleis que es fan i no n’hi cap de responsabilitats dels ministres o dels directius del Banc d’Espanya? Cal acabar amb la impunitat.

Publicat dins de opinió, propostes | Deixa un comentari

L’elector d’ERC a l’enquesta del CEO

Segons la darrera enquesta del CEO, el 37,5% dels electors d’ERC ( és a dir, les persones que ens votàren el 28-N) creuen que el principal problema de Catalunya és l’atur. En segon lloc ve el funcionament de l’economia (15,5 %), seguit del sistema de finançament (9,2 %), el Nou Estatut-Autogovern (el 7,4%) i la insatisfacció amb els polítics (4,5%).

Si mirem el desig d’independència, un 75,6% creu que Catalunya ha de ser un estat independent, un 18% un estat federat a Espanya, i un 5’8% sols una comunitat autònoma. I respecte a un referèndum d’independència el 96% votaria que sí.

Si atenem la seva adscripció ideològica del nostre elector del 28-N, el 71,3% és declara d’esquerres i el 20’4% de centre-esquerra.

La conclusió és clara: El nostre independentisme ha de ser de rostre social i implicat en els problemes de la gent. Un independentisme inscrit en la realitat i al dia a dia, i no situat als núvols fent volades de colom. Només així el consolidarem, aquesta és la nostra responsabilitat.

Publicat dins de ERC, independència, propostes | Deixa un comentari

Diferències entre el 28N i el 22M: guanya la base territorial.

A ERC tenim tendència a moure’ns massa per l’emoció. Així tothom ha considerat que en aquestes eleccions municipals el partit ha tingut un desastre del mateix calibre que el de les passades eleccions al Parlament. Però això, tot i no ser uns bons resultats, no és veritat.

A les eleccions del Parlament de Catalunya de novembre passat ERC va treure 219.173 vots i el  7% del vot vàlid. Resultats molt inferiors al 2006 i al 2003, però també força pitjors que al 1999 ( 271.173  vots i el 8,67% dels vots vàlids ) i al 1995 (305.867 i el 9,49% dels vots vàlids). I sols una mica superiors als de 1992 (210.366 i el 7,96% dels vots vàlids).  A nivell d’eleccions nacionals hem reculat als anys 90.

Però en aquestes eleccions municipals això no ha estat així. ERC ha tret en aquests eleccions 257.508 vots, el  8.98% del vot vàlid i 1384 regidors.  És cert que hem baixat respecte al 2007 (334.928,11.67% i 1581 regidors) i al 2003 (414.549,12,77% i 1.279 regidors). Però els nostres resultats són molt superiors als del 1999 (224.955, 7,71% i 677 regidors). Així que a nivell municipal estem millor que al 1999, i som, de carrer la tercera força.

Què ha passat perquè en aquestes eleccions municipals hàgim quedat amb igual sensació de desastre que a les del Parlament? Doncs que la desmoralització soferta en el Parlament ha provocat la lectura excessivament negativa dels resultats municipals. És cert que ERC ha perdut la representació en moltes ciutats importants: Lleida, Girona,Tarragona, Reus i moltes de l’Àrea Metropolitana. Ara bé, la condició del 5% necessari en aquestes eleccions predisposa a creure que hi ha hagut una ensorrada com la del Parlament. I no ha estat així. ERC ha perdut un 23% de quota, i només un 12 % de regidors i alcaldes, mantenint-nos com la tercera força de Catalunya, a molta distància de la quarta. En canvi, a les eleccions del Parlament vam perdre més del 50% de quota i més de la meitat dels diputats. Els nostres representants al territori, militants, candidats, regidors i alcaldes, han superat la dinàmica negativa nacional i han representat ERC amb molta més fidelitat.

Això demostra una cosa: que ERC té un bon arrelament en el territori i que els seus alcaldes i regidors governen o fan bona oposició. Cal recordar que el nostre partit neix en unes eleccions municipals i el nostre municipalisme és profund i històric. Per tant, es fa necessari que en aquesta nova etapa que ara encetem els alcaldes i regidors tinguin molt mes pes específic en, la projecció pública, en el debat intern i a l’hora de prendre decisions de país.

Publicat dins de ERC, municipis, propostes | Deixa un comentari

Elector-militant-direcció, distàncies salvables

Entre les causes del descrèdit de la política i del moviment dels indignats hi ha l’allunyament dels partits polítics de les preocupacions de la gent. I això és veritat. Però això també això també passa en el sí dels partits. Hi ha una distància molt gran entre militants i la direcció.

En el cas d’ERC aquest doble allunyament està molt clar. La pèrdua de vots respecte al període 2003-2006 demostra el nostre allunyament d’aquell electorat. No l’hem cuidat. Però també la pèrdua de més del 30% de la nostra militància indica el grau d’allunyament de les posicions del partit respecte de la militància.

Què aquests dos problemes els tinguin, amb més o menys intensitat, tots els partits no ens ha de consolar. ERC en aquesta etapa ha de tractar de posar-hi remei. Una sèrie de mesures es poden proposar:

Després de cada elecció, tant si hi ha hagut un èxit com un fracàs, cal analitzar-ne rigorosament les causes, i no decidir-ho, com es fa, instantàniament. Per exemple no vam analitzar qui era l’elector que al 2003/2004 ens votà per primera vegada. I, òbviament, no l’hem sabut cuidar. Per això cal tenir una Oficina Permanent del partit especialitzada en Anàlisis electorals i prospectiva, amb persones de provada capacitat professional.

Aquesta Oficina també ha d’ajudar a interpretar correctament el moment polític i les necessitats de la gent. Per exemple a ERC hem deixat desateses el debatre i proposar mesures per a la crisis, econòmica i política, i ens hem centrat en un debat independentista, deslligat de la dramàtica realitat. Quan resulta que la independència vindrà perquè ho vol la gent, la mateixa que pateix la crisi.

Un dels problemes que contribueixen al descrèdit de la política és la sensació entre la gent de falta de rigor i de nivell dels polítics. Per això, tots els candidats a càrrecs públics en nom del partit hauran de sotmetre’s a una habilitació que n’asseguri la seva idoneïtat. El procés d’habilitació el realitzarà un Tribunal d’Habilitació nomenat pel Consell Nacional.

Una manera també de superar la distància entre partit, i electors i societat és la d’establir mecanismes de participació dels electors en el processos de nomenament dels caps de llista a les eleccions. Els models a seguir serien les eleccions a Itàlia i als EEUU.

La militància no es pot assabentar dels posicionaments pels diaris i res mes. Per exemple, el partit no ha estat eficaç per a que la militància comprengués, debatés i assumís les grans decisions que s’han pres en els darrers anys. I així els nostres militants han quedat a mercè de les constants insídies i les campanyes periodístiques llançades pels nostres adversaris polítics. Per això cal establir l’obligació dels càrrecs públics i interns del partit ( consellers, directors generals, diputats, senadors, alcaldes, secretaris, vicesecretaris, …… ) de que, un mínim de dues vegades al mes, visitin les seccions locals per tot el territori. Obligació que també han de complir les seccions locals.

La desconnexió de la gent en la política també ve per l’acaparament mediàtic en molt poques persones. I en el nostre partit això s’agreuja perquè la seu nacional només promociona als considerats “afectes”. Per això cal establir barems de presència als mitjans de comunicació en nom del partit que siguin justos, equilibrats i mostrin tot el capital humà del nostres partit. No pot ser, per exemple, que sempre les rodes de premsa relatives a tasques parlamentàries les faci única i exclusivament el líder o portaveu del grup parlamentari. La gent pot tenir la sensació que els altres diputats no fan res. Cal repartir el joc i així la gent veurà el treball que fa cadascú.

I dins d’aquest repartiment de joc, han de tenir un paper nacional els principals alcaldes i regidors. Cal defugir del funcionament centralista.

La única forma de ser un partit plural és potenciar moltes altres persones a més del President i Secretari General. No només s’afavorirà més proximitat a la gent, sinó que també el partit tindrà un cabal de cares noves que ajudaran a fer, amb serenor i garanties, els necessaris canvis de lideratges.

• En els últims anys ERC no només s’ha caracteritzat per que tots els seus màxims líders abandonen el partit, sinó també perquè ha tractat de fer fitxatges “estrella” de darrera hora, que, a més de que sovint han servit per a distreure la militància i evitar un canvi real, al final s’ha vist que no han estat tan estrella com prometien. Per això caldria establir un mínim d’anys de militància per a poder ser nomenat President o Secretari General d’ERC, i altres càrrecs importants del partit. Nosaltres no som ni un club de futbol ni una empresa de màrketing on el més important és que hi hagi un continu canvi de cares i d’imatge, sinó un partit polític, on el més important és debatre idees i formes d’organització.

Publicat dins de ERC, propostes | Deixa un comentari

Reflexió post-28N

Aquest és l’article que vaig escriure a Naciódigital una setmana després de la derrota electoral del 28 de novembre a les eleccions al Parlament, motivat per la lectura (al meu parer equivocada) del resultat electoral i la manca de responsabilitat de qui encapçala la direcció. Aquí el teniu.

Crec que és un article que cal repassar. Ha calgut tornar a patir una severa derrota a les municipals del 22 de Maig, gairebé mig any després, perquè la direcció nacional d’ERC reaccioni i anuncii la seva dimissió. L’anàlisi que en faig segueix estant d’actualitat:

ERC és un partit polític, no un moviment. I la seva declaració ideològica el defineix com un partit “socialment d’esquerra i nacionalment català”. I aquesta doble dimensió, la de vincular els aspectes socials i nacionals, és al nostre ADN.

Publicat dins de ERC, opinió | Deixa un comentari

Lectura recomanada: Triangle a la deriva

Afegeixo l’enllaç d’aquest article de Joan B. Culla a El País, anomenat “Triángulo a la deriva” aqui el teniu.

És una altra eina per a la reflexió, sobretot amb perspectiva històrica sobre ERC i la seva trajectòria.

“La solvencia de un partido no se gana a base de volantazos, trayectorias en zigzag y reacciones erráticas ante los tropiezos electorales. Se gana más bien mostrando fidelidad a las raíces -y las de Esquerra son profundas-, solidez en los principios y capacidad para capitalizar la experiencia acumulada por sus cuadros; cuando un barco embarranca, la solución no consiste en arrojar por la borda a todos los oficiales, y menos aún en llenar el puente de mando con grumetes, por mucha juventud y frescor que estos posean.”

Publicat dins de ERC, opinió | Deixa un comentari

Lectura recomanada: l’entrevista a Andreu Francisco, alcalde d’Alella

Ahir vaig llegir amb molt d’interès les reflexions del reelegit alcalde d’Alella (Maresme), el republicà Andreu Francisco, en aquesta entrevista a Nació Digital

Vull afegir les seves reflexions a les que feia jo mateix el dia anterior aquí mateix. Però sobretot volia subratllar-ne aquestes:

 

 

* “Tot i que ERC s’autoanomena partit municipalista, no ha tingut molt en compte el món local i els seus electes”

* “un canvi només de la primera cara perquè tot continuï igual ens farà prendre molt de mal”

* “cal un nou producte basat en el que hi ha amb un discurs clar, realista i il·lusionador. La mateixa marca s’ha de renovar. Per exemple, el logotip que un moment es va canviar, ara s’ha de tornar a renovar, el logotip està associat a variables negatives -potser no del tot culpa nostra- i sobretot cares noves capaces de generar il·lusió.”

* “Per ser un partit de majories cal fer un discurs en què es plantegin solucions reals de les persones sense perdre els orígens, fent-nos valedors d’allò que defensem nosaltres: l’interès de les persones. Altres partits defensen, siguin de dretes o d’esquerres, interessos d’uns pocs – sia de poders econòmics que no volen canvis, sia altres- la nostra diferència és que treballem per interessos generals. El nostre fons, assolir un estat propi, és un objectiu per millorar la qualitat de vida de la gent que viu a Catalunya.”

* “A més d’independentistes, som independents del poder econòmic, fet que ens permet ser una força transformadora.”

Publicat dins de ERC, municipis | Deixa un comentari