Elector-militant-direcció, distàncies salvables

Entre les causes del descrèdit de la política i del moviment dels indignats hi ha l’allunyament dels partits polítics de les preocupacions de la gent. I això és veritat. Però això també això també passa en el sí dels partits. Hi ha una distància molt gran entre militants i la direcció.

En el cas d’ERC aquest doble allunyament està molt clar. La pèrdua de vots respecte al període 2003-2006 demostra el nostre allunyament d’aquell electorat. No l’hem cuidat. Però també la pèrdua de més del 30% de la nostra militància indica el grau d’allunyament de les posicions del partit respecte de la militància.

Què aquests dos problemes els tinguin, amb més o menys intensitat, tots els partits no ens ha de consolar. ERC en aquesta etapa ha de tractar de posar-hi remei. Una sèrie de mesures es poden proposar:

• Després de cada elecció, tant si hi ha hagut un èxit com un fracàs, cal analitzar-ne rigorosament les causes, i no decidir-ho, com es fa, instantàniament. Per exemple no vam analitzar qui era l’elector que al 2003/2004 ens votà per primera vegada. I, òbviament, no l’hem sabut cuidar. Per això cal tenir una Oficina Permanent del partit especialitzada en Anàlisis electorals i prospectiva, amb persones de provada capacitat professional.

• Aquesta Oficina també ha d’ajudar a interpretar correctament el moment polític i les necessitats de la gent. Per exemple a ERC hem deixat desateses el debatre i proposar mesures per a la crisis, econòmica i política, i ens hem centrat en un debat independentista, deslligat de la dramàtica realitat. Quan resulta que la independència vindrà perquè ho vol la gent, la mateixa que pateix la crisi.

• Un dels problemes que contribueixen al descrèdit de la política és la sensació entre la gent de falta de rigor i de nivell dels polítics. Per això, tots els candidats a càrrecs públics en nom del partit hauran de sotmetre’s a una habilitació que n’asseguri la seva idoneïtat. El procés d’habilitació el realitzarà un Tribunal d’Habilitació nomenat pel Consell Nacional.

• Una manera també de superar la distància entre partit, i electors i societat és la d’establir mecanismes de participació dels electors en el processos de nomenament dels caps de llista a les eleccions. Els models a seguir serien les eleccions a Itàlia i als EEUU.

• La militància no es pot assabentar dels posicionaments pels diaris i res mes. Per exemple, el partit no ha estat eficaç per a que la militància comprengués, debatés i assumís les grans decisions que s’han pres en els darrers anys. I així els nostres militants han quedat a mercè de les constants insídies i les campanyes periodístiques llançades pels nostres adversaris polítics. Per això cal establir l’obligació dels càrrecs públics i interns del partit ( consellers, directors generals, diputats, senadors, alcaldes, secretaris, vicesecretaris, …… ) de que, un mínim de dues vegades al mes, visitin les seccions locals per tot el territori. Obligació que també han de complir les seccions locals.

• La desconnexió de la gent en la política també ve per l’acaparament mediàtic en molt poques persones. I en el nostre partit això s’agreuja perquè la seu nacional només promociona als considerats “afectes”. Per això cal establir barems de presència als mitjans de comunicació en nom del partit que siguin justos, equilibrats i mostrin tot el capital humà del nostres partit. No pot ser, per exemple, que sempre les rodes de premsa relatives a tasques parlamentàries les faci única i exclusivament el líder o portaveu del grup parlamentari. La gent pot tenir la sensació que els altres diputats no fan res. Cal repartir el joc i així la gent veurà el treball que fa cadascú.

• I dins d’aquest repartiment de joc, han de tenir un paper nacional els principals alcaldes i regidors. Cal defugir del funcionament centralista.

• La única forma de ser un partit plural és potenciar moltes altres persones a més del President i Secretari General. No només s’afavorirà més proximitat a la gent, sinó que també el partit tindrà un cabal de cares noves que ajudaran a fer, amb serenor i garanties, els necessaris canvis de lideratges.

• En els últims anys ERC no només s’ha caracteritzat per que tots els seus màxims líders abandonen el partit, sinó també perquè ha tractat de fer fitxatges “estrella” de darrera hora, que, a més de que sovint han servit per a distreure la militància i evitar un canvi real, al final s’ha vist que no han estat tan estrella com prometien. Per això caldria establir un mínim d’anys de militància per a poder ser nomenat President o Secretari General d’ERC, i altres càrrecs importants del partit. Nosaltres no som ni un club de futbol ni una empresa de màrketing on el més important és que hi hagi un continu canvi de cares i d’imatge, sinó un partit polític, on el més important és debatre idees i formes d’organització.

Reflexió post-28N

Aquest és l’article que vaig escriure a Naciódigital una setmana després de la derrota electoral del 28 de novembre a les eleccions al Parlament, motivat per la lectura (al meu parer equivocada) del resultat electoral i la manca de responsabilitat de qui encapçala la direcció. Aquí el teniu.

Crec que és un article que cal repassar. Ha calgut tornar a patir una severa derrota a les municipals del 22 de Maig, gairebé mig any després, perquè la direcció nacional d’ERC reaccioni i anuncii la seva dimissió. L’anàlisi que en faig segueix estant d’actualitat:

ERC és un partit polític, no un moviment. I la seva declaració ideològica el defineix com un partit “socialment d’esquerra i nacionalment català”. I aquesta doble dimensió, la de vincular els aspectes socials i nacionals, és al nostre ADN.

Lectura recomanada: Triangle a la deriva

Afegeixo l’enllaç d’aquest article de Joan B. Culla a El País, anomenat “Triángulo a la deriva” aqui el teniu.

És una altra eina per a la reflexió, sobretot amb perspectiva històrica sobre ERC i la seva trajectòria.

“La solvencia de un partido no se gana a base de volantazos, trayectorias en zigzag y reacciones erráticas ante los tropiezos electorales. Se gana más bien mostrando fidelidad a las raíces -y las de Esquerra son profundas-, solidez en los principios y capacidad para capitalizar la experiencia acumulada por sus cuadros; cuando un barco embarranca, la solución no consiste en arrojar por la borda a todos los oficiales, y menos aún en llenar el puente de mando con grumetes, por mucha juventud y frescor que estos posean.”

Lectura recomanada: l’entrevista a Andreu Francisco, alcalde d’Alella

Ahir vaig llegir amb molt d’interès les reflexions del reelegit alcalde d’Alella (Maresme), el republicà Andreu Francisco, en aquesta entrevista a Nació Digital

Vull afegir les seves reflexions a les que feia jo mateix el dia anterior aquí mateix. Però sobretot volia subratllar-ne aquestes:

 

 

* “Tot i que ERC s’autoanomena partit municipalista, no ha tingut molt en compte el món local i els seus electes”

* “un canvi només de la primera cara perquè tot continuï igual ens farà prendre molt de mal”

* “cal un nou producte basat en el que hi ha amb un discurs clar, realista i il·lusionador. La mateixa marca s’ha de renovar. Per exemple, el logotip que un moment es va canviar, ara s’ha de tornar a renovar, el logotip està associat a variables negatives -potser no del tot culpa nostra- i sobretot cares noves capaces de generar il·lusió.”

* “Per ser un partit de majories cal fer un discurs en què es plantegin solucions reals de les persones sense perdre els orígens, fent-nos valedors d’allò que defensem nosaltres: l’interès de les persones. Altres partits defensen, siguin de dretes o d’esquerres, interessos d’uns pocs – sia de poders econòmics que no volen canvis, sia altres- la nostra diferència és que treballem per interessos generals. El nostre fons, assolir un estat propi, és un objectiu per millorar la qualitat de vida de la gent que viu a Catalunya.”

* “A més d’independentistes, som independents del poder econòmic, fet que ens permet ser una força transformadora.”

L’entrevista d’avui a COMràdio

CARLES BONET: “Un president ha d’acabar amb la gran distància creada entre direcció i militància, i encara més amb l’electorat”

Podeu seguir l’entrevista clicant aquest enllaç

Comptar amb el món local.

És lògic que els alcaldes i regidors d’ERC estiguin indignats. Des de que sóc militant, fa 23 anys, sempre he sentit que ERC hauria d’incorporar alcaldes i regidors de manera directa en els òrgans consultius, deliberatius i executius del partit. Però mai no s’ha fet res. Quan al juny del 1995 em vaig presentar de Secretari General al 20è Congrés d’ERC celebrat a Manlleu, en el programa hi duia que el Consell Nacional havia de ser l’òrgan per a estimular i ordenar el debat intern entre la militància, i no un simple òrgan d’enregistrament dels corresponents discursos del President i del Secretari General. Per això proposava un funcionament parlamentari del Consell Nacional amb 5 comissions estables. Entre aquestes hi havia la Comissió de Política Municipal.

Però avui seguim igual. El nostre Consell Nacional continua sent només un òrgan d’enregistrament de discursos i segueix sense haver-hi comissions, ni per descomptat, una Comissió de Política Municipal. És força injust que alcaldes i regidors no siguin membres nats del Consell Nacional, quan ho són tots els diputats i senadors de les cambres parlamentàries. Caldria reformar els estatuts per a que, en una determinada proporció, alcaldes i regidors, sota algun barem, fossin membres de ple dret del Consell Nacional d’ERC. És, a part d’una injustícia, un malbarament del nostre capital territorial.

En memòria de Víctor Torres

En moments de turbació, és bo mirar què feien els nostres en situacions pitjors. El nom de la familia Torres assenyala els camins de la lucidesa en els diferents moments de la història de Catalunya: amb els ideals de progrés i republicanisme molt abans de 1931. Ell, l’abril del 31, amb l’ERC de Macià.  Durant la guerra contra el feixisme, lluitant a la columna Macià-Companys. En l’exili, fidel a les institucions de casa. Primer, al costat del president Irla, després, recolzant el president Tarradellas. Durant la transició, col·laborant amb Barrera, Poblet, Fornas i altres en la reconstrucció d’ERC.

Tenia clar què era ERC: “un partit que és la casa de la llibertat”.

Descansi en pau.

Una proposta a la militància

No pot ser que a cada elecció desafortunada a ERC es remoguin els ciments del partit, se’n produeixi una crisi d’identitat i es busqui un salvador. Ni a l’any 1980 el partit ho va fer desastrosament al decidir que Jordi Pujol fos investit president de la Generalitat, ni ara tampoc, amb les investidures dels presidents Maragall i Montilla i la nostra participació en ambdós governs.

Encara més, al 1980 el partit va fer el que tocava. I al 2003 i al 2006, també ho ha fet. Llavors vam fer possible la recuperació del catalanisme polític entès com l’existència de partits polítics catalans de govern d’estricta obediència catalana, encara que això beneficiés al catalanisme conservador de CIU. I al 2003 hem fet possible l’alternança política després de 23 anys de govern de CIU i hem aconseguit generalitzar dins la societat catalana el convenciment majoritari de que Catalunya no té l’autogovern que necessita amb el consegüent creixement del desig d’independència. El problema, doncs, no ha estat prendre aquestes dues transcendentals decisions. El problema és que no hem sabut gestionar-les. I ara, a més, no ens hem sabut comportar com a partit de govern ni complir les responsabilitats inherents als compromisos institucionals adquirits, desconnectant-nos, per altra banda, dels problemes reals i actuals dels ciutadans.

ERC no s’ha de rendir ideològicament a cap altre partit o organització. El nostre programa no pot consistir en una caòtica exhibició d’un immadur complex d’inferioritat tractant de ser “més independentistes” que aquests, “més ecologistes” que aquests altres o “més anti-institucionals” que aquells d’allà. ERC té prou fons històric i ideològic per a que ens imposem un programa de recuperació social i electoral sense renunciar als nostres orígens i a la nostra identitat.

80 anys d’història del nostre partit ens avalen i ens comprometen. ERC té una identitat pròpia i diferent dels altres partits. Ni l’hem perduda ni l’hem d’anar a buscar en altres partits o moviments, ni per descomptat esperar que algú ens la dugui. Per a recuperar-nos cal connectar amb la veritable identitat del partit. Ni com la Lliga Nord, ni com el BNG, ni el Partit Quebecois, ni l’Scottish Party, ni cap altre. La solució per a Esquerra és ERC. ERC tan sols ha de ser fidel a ella mateixa. Després de 80 anys, els principis sota els que es fundà el nostre partit continuen sent vàlids i ens orienten en la línia a seguir, sent la nostra responsabilitat saber-los adaptar a cadascun dels reptes que la societat catalana, avui dia, ens exigeix i ens reclama.

I és quan ha sabut connectar amb la seva identitat històrica i adaptar-ne els seus principis a l’actualitat, que ERC ha tingut els millors resultats. Així ho va fer al 1980 i al 2003-4, fins i tot el 2006. Un partit que té clar que és un partit, no un moviment; un partit sòlid i arrelat en la consciència col·lectiva dels catalans; un partit de govern i de majories, que s’ha de sentir còmode al govern de les institucions perquè fou ell qui les recuperà; un partit d’esquerra socialdemòcrata, amb vocació d’alternativa al catalanisme conservador, i no un complement menor seu; un partit republicà, tolerant, inclusiu, que se’n fa càrrec de les conjuntures i les necessitats quotidianes de la societat, que vol resoldre en el moment els seus problemes, i no prometent-li la solució “en una altra vida”. Un partit realista, no quimèric. Seriós, estable, reflexiu, responsable.

En canvi, quan ERC, enlluernada per uns bons resultats conjunturals, ha sucumbit a la temptació de voler-los utilitzar per a transformar el partit en un precipitat i pretensiós moviment que lideri l’alliberament de la nostra nació, es quan perdem tremp, vots i identitat. És quan fem cops de volant i incoherències; és quan ens emmirallem en altres partits, entitats o moviments; és quan les crítiques dels nostres adversaris desmoralitzen la nostra militància i debiliten les nostres conviccions.
Aquest, doncs, és un missatge dirigit a la militància d’ERC, que creu en el partit i no s’emmiralla en altres propostes i experiments. A la militància que és conscient de que ERC és un partit ideològicament fort, que té una identitat històrica de partit de govern, socialdemòcrata i d’avanços nacionals sòlids. Una identitat amb la que s’identifica una part important de la gent de Catalunya que es mereix que la representem responsablement, lluny d’atabalaments i de fantasies.

Per tot això, crec que ara és moment de perseverar en allò que un dia ens uní, els principis de ERC, uns principis adaptats i adequats als temps actuals, per tal de recuperar l’espai que ens pertoca i ens legitima: un partit de centreesquerra, republicà, catalanista, amb vocació de majories i de govern. Així doncs, i amb l’objectiu de dur-ho a terme, m’agradaria compartir, amb tots els militants de ERC, la possibilitat de presentar-me com a president del partit perquè, tots junts, puguem restablir, des de la humilitat i la honestedat que requereix aquesta tasca, la confiança perduda dels catalans.

 

Carles Bonet i Revés

Article a Naciodigital, 8 de juny del 2011