Indignats davant de la impunitat

Una de les causes principals de l’arrelament del moviment dels indignats entre la gent, és la impunitat.

 

La gent veu que perd la feina, que li rebaixen el sou, que el seu pis ja no val el que consta a la hipoteca malgrat que cada mes hi ha de fer front, que li allarguen les llistes d’espera per a les intervencions, que tanquen ambulatoris, que els ajuts de la llei de dependència mai no arribaran, que es redueixen mestres i professors, …

Però la gent s’indigna de debò quan veu que sembla que no hi hagi ningú responsable: ni els grans organismes financers internacionals (Banc Mundial, Fons Monetari, …), ni els Bancs Centrals del països, ni els bancs, ni les caixes que s’han hagut de rescatar. Tampoc els governs que han contribuït a la crisis, ni els polítics de tota mena.

I s’indigna encara més més quan veu que els grans financers i els alts executius responsables de l’inici de la crisi, tornen estar al capdavant de les entitats que n’han estat protagonistes.

A la crisi del 29 es va concloure que calia separar un banc de dipòsits d’un banc d’inversió. Però al llarg dels anys hi ha hagut una pressió sostinguda que ha anat esborrant aquesta distinció, i tots els bancs i les caixes han acabat també especulant, fins i tot les entitats més “serioses”. I ho han fet amb productes “derivats”, que no solament no entenia el director de la sucursal bancària, sinó tampoc els seus superiors.

Tanta desregulació i pressió dels diferents ‘lobbys’ ha comportat que la política, i per tant els polítics, ha deixat de tenir el control de l’economia. Els polítics no manen, manen els “mercats”, eufemisme per a referir-se una casta de uns quants milers (o potser només centenars) de personalitats financeres que tenen una immensa influència en el comportament de les borses. I aquesta gent també controla les agències de ràting, agències a les quals tampoc se’ls ha demanat responsabilitats, quan han qualificat productes amb la màxima nota, quan després s’ha vist que eren pura escombraria. I no només això, sinó que aquestes agències continuen -frívolament- qualificant països i enfonsant el seu deute. Les agències apunten, i els grans especuladors, disparen.

Què caldria fer? Doncs una Llei de Responsabilitats, i a cada país. Aquí també hauria d’aplicar-se el principi de “pensar en global i actuar en local”. Com és que s’han arruïnat algunes caixes catalanes significatives, i els seus responsables no se’ls hagi passat comptes? Com és que el Governador del Banc d’Espanya, per exemple, ha permès aquest ensorrament massiu? A Islàndia s’ha processat al primer ministre, Geir H. Haarde, sota l’acusació d’haver violat la llei de responsabilitat dels ministres. Tantes lleis que es fan i no n’hi cap de responsabilitats dels ministres o dels directius del Banc d’Espanya? Cal acabar amb la impunitat.